El dret dels menors a ser escoltats en els procediments judicials

S’entén l’audiència del menor com un dret dels infants a ser escoltats en aquells procediments contenciosos de família com el divorci, la separació, la modificació de mesures o l’execució de sentències en els quals s’hagin de prendre decisions relatives a la seva guarda. Ara bé, s’han de complir una sèrie de requisits i circumstàncies per a que es pugui celebrar aquesta audiència, que analitzarem a continuació.

És imprescindible celebrar l’audiència dels menors?

Si bé és cert que respecte a aquesta qüestió ha existit una aparent contradicció entre el Codi Civil i la Llei d’Enjudiciament Civil, en regular-ho el Codi com una potestat del jutge i la LEC com una obligació d’aquest, el Tribunal Suprem en la sentència de 20 d’octubre de 2014 hi va posar solució tot acudint a la Llei Orgànica de Protecció Jurídica del Menor i al Conveni sobre Drets de l’Infant.

En la seva sentència, el Tribunal Suprem va dictaminar que els menors han de ser escoltats quan es presumeixi que tenen prou maduresa, i en tot cas, quan siguin majors de 12 anys. A més el Suprem sosté que, encara que les parts no proposin l’audiència del menor o renunciïn a ella, haurà de ser el jutge qui l’acordi d’ofici.

Per això, podríem dir que, aquells menors que hagin complert dotze anys o que es presumeixi que tenen prou maduresa, hauran de ser escoltats pel tribunal abans que es prengui una decisió que afecti directament als seus propis interessos.

Com s’ha de practicar l’audiència?

El jutge ha de garantir que els menors puguin ser escoltats en condicions idònies que els hi transmetin confiança i que permetin respectar els seus drets, sense interferències de terceres persones i sol·licitant l’auxili d’especialistes quan es consideri necessari. De manera que aquesta exploració es celebra a porta tancada, amb la presència del jutge i del ministeri fiscal que hi acudeixen sense posar-se la toga, i per tant sense l’aparició d’advocats, procuradors ni per descomptat els progenitors.

A més, l’exploració s’ha d’adequar a l’edat i maduresa dels menors, doncs no es farà servir el mateix llenguatge o tipologia de preguntes a un menor de dotze anys que a un menor de disset.

És important que per part del jutjador se li expliqui al menor sobre el seu dret a ser escoltat, informat i de ser partícip del procediment, però que se li deixi clar que les seves paraules no seran vinculants a l’hora de prendre la decisió final, doncs qui prendrà la decisió serà el jutge i no el menor. D’aquesta manera s’informa als menors que la responsabilitat d’aquesta decisió no recau sobre ells, evitant així que puguin sentir certa pressió al respecte. Doncs, com reaccionaríem nosaltres si ens fessin escollir amb quin progenitor preferim passar més temps junts, sabent que després el jutge prendrà aquesta decisió? De ben segur que no seria plat de bon gust.

Per desgràcia, resulta habitual que es programi l’audiència del menor quinze minuts abans de començar l’acta de judici i que en sortir es trobi a ambdós progenitors preparats per entrar a la sala de vistes. A més, la majoria de vegades, el menor s’espera al passadís a que surtin els seus progenitors del judici …. En definitiva, es crea una situació molt incomoda per al nen.

Des del meu punt de vista, considero que l’idoni seria programar l’audiència del menor el dia abans del judici, en una hora que no afecti el seu horari escolar, i així evitar trobar-se amb els dos progenitors i els nervis que hi pugui haver el dia del judici .

Per Mariona Arpí, advocada de Legal&Familia.